RESPECTE LA QÜESTIÓ CATALANA
Vist
el caràcter visceral que està agafant el conflicte català i la
bipolaritat d’aquest, tinc pel cap unes qüestions bàsiques que
ningú s’atreveix a treure a debat. Vaja per davant que estic a
favor d’un referèndum que puga indicar la magnitud real de la
situació, això sí, després d’explicar les conseqüències que
poguera tindre la situació.
En
primer lloc m’agradaria que s’expliques quin és el percentatge
de persones que poden canviar la situació
administrativa/familiar/laboral a altres persones, és a dir el
percentatge de persones que legitimarien una independència. Jo crec
que hauria de ser quasi unànime, i per explicar-lo ficaria un
exemple fictici, quantes persones de la província de Castelló
serien necessàries per annexionar-la a Terol per no haver d’estudiar
valencià els seus fills?
Per
sort crec que nosaltres estem tranquils per la situació, però en
Alacant no ho tindria tant clar que no volgueren ajuntar-se amb
Múrcia veient la majoria de castellano-parlants.
Per
altra banda, i qualsevol estudiant d’enginyeria ho sap i ho té
present a l’hora de fer l’avantprojecte, és la viabilitat
econòmica del mateix. Per construir una empresa s’ha de fer
provisió d’uns diners que compten com inversió inicial per pagar
salaris els primers mesos, donat que aquesta no serà beneficiosa
fins passat un temps. Per tant, té capacitat Catalunya de fer front
a estes despeses? Estan disposats els jubilats i funcionaris
independentistes a estar mesos sense cobrar?
També
hem de tindre en compte que quina part del deute públic
s’emportarien? Catalunya també ha contribuït a ell, recordem els
pactes de CiU amb els governs, i pensem que aquests eren a canvi
d’inversions de l’estat a Catalunya. Per tant, en relació amb el
punt anterior, Catalunya hauria de demanar diners per fer front a
ella i estant fora de la Comunitat Europea ho tindria molt difícil
d’obtenir-ne.
Altre
punt que vull esmentar és el fet que en una hipotètica
independència Catalunya hauria de devaluar la seua moneda per
millorar les exportacions, estan disposat el poble Català a veure
com de prompte els veïns espanyols són en la pràctica més rics
que ells?
Per
últim, canviant de tema, vull comentar una qüestió que també ha
eixit en algun periòdic i en el congrés. He estat 10 anys
treballant en educació en Catalunya i puc dir que en els 3 instituts
on he estat estaven dirigits per gent d’ERC. En els instituts de
Catalunya és normal que el director reclame als professors que a
ell/a li convenen, és més, en el Decret de plantilles es permetia
crear places docents acorde amb els interessos del centre.
Per
tant, no cal una conspiració per adoctrinar a l’alumnat, sols cal
ficar professors acorde amb les idees del director/a ja que té
potestat per fer-ho i utilitzar llibres d’editorials que focalitzen
més en uns fets que en altres.

